Casa Lleó i Morera

L'arquitecte

La família Domènech i Montaner

Lluís Domènech i Montaner va néixer al carrer Avinyó de Barcelona el 27 de desembre de 1849 i va morir el 27 de desembre de 1923, als 74 anys.

És un dels més importants arquitectes del modernisme català. Segon fill de l’enquadernador Pere Domènech i Saló i de Maria Montaner i Vila, la família vivia a Barcelona, on el pare havia establert el seu taller d’enquadernació de luxe, i on, anys després, ampliaria el negoci amb la venda de màquines per a l’enquadernació.

El taller de Pere Domènech era un dels més prestigiosos del país per haver recuperat tècniques artesanes que l’havien situat al capdavant de l’enquadernació artística de Barcelona.

La seva mare, Maria Montaner, pertanyia a una família de terratinents de Canet de Mar. Germana del que serà el famós editor Ramon de Montaner, propietari de l’Editorial Montaner i Simon.

Els Montaner tenien avantpassats nobles ja al segle XVII, quan Felip Dimas de Montaner serà propietari i senyor de la Casa Forta de Canet de Mar, anys més tard ampliada i convertida en el famós castell de Santa Florentina.

Maria Montaner va saber transmetre als seus fills l’estima que tenia pel poble dels seus avantpassats. Per això, Canet es convertí en el poble d’estiueig de la família Domènech i Montaner, i serà on Lluís Domènech coneixerà la seva esposa, passarà llargues temporades durant tota la seva vida, i hi deixarà, també, un llegat arquitectònic molt important. 

Lluís Domènech i Montaner, L’arquitecte

Lluís Domènech i Montaner va estudiar Ciències Exactes, Físiques i Naturals a la Universitat  de Barcelona, on va obtenir el grau de llicenciat en Exactes al 1870. Al 1871, es matricula a l’Escola Especial d’Arquitectura de la Real Academia de San Fernando, a Madrid, on aconsegueix el títol d’arquitecte el 13 de desembre de 1873.

Havent completat els seus estudis, va poder viatjar per Europa per conèixer les noves tendències arquitectòniques, i va quedar impressionat amb l’arquitectura tradicional alemanya. Arribat, ja, a Barcelona, i havent-se creat l’Escola d’Arquitectura el 1875, s’hi incorpora com a professor de Topografia i Mineralogia. Però serà l’Exposició Universal de 1888 l’experiència que consolidarà a Domènech i Montaner com a arquitecte. Entre els encàrrecs que va rebre, destaca la construcció de l’hotel per a l’exposició i el cafè-restaurant al parc de la Ciutadella, conegut com el castell dels Tres Dragons. El primer, aixecat en tan sols 67 dies. 

Arquitecte incansable, el 1878, va escriure el seu article En busca de una arquitectura nacional a la revista La Renaixença, amb l’objectiu de marcar el camí per a una arquitectura moderna i nacional catalana que contemplés la pluralitat i respectés, alhora, la peculiaritats de cada nació o terra.

El polític

Paral·lelament a la seva carrera d’arquitecte, Domènech es va iniciar en la política i va ser un dels impulsors del catalanisme polític. El 1870, participà en la fundació de la Jove Catalunya i del Centre Català. Posteriorment, ingressà a la Lliga de Catalunya, de la qual va ser president el 1888. El 1891, fundà la Unió Catalanista, partit del qual va ser primer president i que va tenir com a secretari Enric Prat de la Riba. Va presidir l’assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document on es posaven els fonaments per l’autogovern de Catalunya. El 1899, s’incorporà al Centre Nacional Català, que, en fusionar-se amb la Unió Regionalista, constituí la Lliga Regionalista, el partit més important del catalanisme polític del moment. Format per la burgesia i les classes mitjanes decebudes, defensava sense embuts una Catalunya lliure, forta i autònoma. Entre 1901 i 1905, va ser diputat a les Corts de Madrid. El compromís de Domènech amb la defensa de la identitat de país el va portar a presentar-se a les eleccions legislatives de maig de 1901 i a les municipals de novembre, dintre de la candidatura dels “quatre presidents”, quatre personalitats que van donar suport a la Lliga Regionalista. Aquestes quatre personalitats eren, a més de Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, exalcalde de Barcelona i expresident de la Societat Econòmica d’Amics del País; Albert Russinyol, expresident del Foment del Treball, i Sebastià Torres, expresident de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

Domènech va ser reelegit el 1903, però, un any més tard, es va mostrar disconforme amb Cambó per l’actuació de la Lliga en la visita del rei Alfons XIII a Barcelona. Aquest fet el va apartar de la vida política activa, es va separar de la Lliga Regionalista i va fundar el setmanari El Poble Català, a l’entorn del qual s’organitzaria Esquerra Catalana.

Malgrat el desencís polític, Domènech va seguir amb la seva tasca de defensa de la identitat catalana. El 1904, com a membre del Centre Excursionista de Catalunya, va fer una expedició als Pirineus per visitar les esglésies d’aquells indrets, que va batejar com a primer romànic i on va preparar el material sobre l’art romànic per als seus estudis i les seves classes. El seu distanciament de la política el va fer tornar a la seva tasca de professor i investigador arqueològic i d’història.

 

La família Domènech i Roura

El 10 de maig de 1875, es va casar, a l’església de Sant Jaume de Barcelona amb Maria Roura Carnesoltes, nascuda a Canet de Mar, filla de can Roura, una nissaga adinerada de naviliers i terratinents de la població maresmenca. La companyia Roura havia estat una de les mercantils més potents de Canet al segle XVIII.El matrimoni Domènech i Roura va tenir vuit fills. Un dels fills, Lluís, morí a l’edat de dos anyets (al 1887), i Ricard morí, també, en plena adolescència, a l’any 1915.La família, com hem dit anteriorment, passava els estius a Canet, i s’hi estaven des d’inicis de la primavera i fins a la festivitat de Tots Sants, a la masia Rocosa, que havia heretat la Maria Roura. Lluís Domènech i Montaner va morir d’un càncer d’estómac a Barcelona el 1923 a l’edat de 74 anys. S’havia retirat a Canet de Mar, on va passar els últims dies treballant en els seus estudis sobre la història de Catalunya i l’heràldica catalana. La seva voluntat de ser enterrat al panteó de Canet de Mar no es va poder complir a causa de les circumstàncies polítiques (dictadura de Primo de Rivera). Va ser enterrat al cementiri de Sant Gervasi. 

La seva obra

La seva arquitectura es fonamenta en una visió integral de totes les arts: les línies corbes pròpies del modernisme, la utilització del maó vist, els mosaics, les ceràmiques, els esgrafiats, els vitralls... Incorpora a l’arquitectura solucions decoratives sense abandonar les influències del nord d’Europa.Entre les seves obres, en destaquem les següents: 

  1. El Palau de la Música Catalana (1905-1908), declarat per la UNESCO patrimoni mundial. Barcelona.
  2. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1905-1930), declarat per la UNESCO patrimoni mundial. Barcelona.
  3. La casa Lleó i Morera (1902-1906). Barcelona.
  4. La casa Fuster (1908-1911). Barcelona.
  5. La casa Navàs (1901-1907). Reus.
  6. La casa Solà Morales (1913). Olot.
  7. L’Institut Pere Mata. (1897-1919). Reus.
  8. Grand Hotel (1901-1903). Palma de Mallorca.
  9. El castell de Santa Florentina (1896-1909). Canet de Mar.
  10. La casa Roura (1891-1892). Canet de Mar.
  11. Casa Domènech (1918-1919). Canet de Mar.
  12. Editorial Montaner i Simon (1880-1882). Barcelona.
  13. Hotel Internacional. 1888. Barcelona.
  14. Acabament del Seminari Major de la Universidad Pontificia de Comillas (1889-1896). Comillas.
  15. Monument al Marquès de Comillas (1892).

Els seus col•laboradors a la casa Lleó i Morera

És important, també, referenciar els artistes i artesans que, sota la batuta de Lluís Domènech, realitzaran un treball artístic exquisit en tots els quatre pisos de l’immoble, a l’escala, al vestíbul d’entrada principal i al local comercial.

Ells són:

Gaspar Homar i Mezquida: Fuster, ebenista i decorador. A la casa Lleó i Morera, va rebre l’encàrrec de la decoració interior i el mobiliari.

Eusebi Arnau i Mascort: Escultor. A la casa Lleó i Morera, juntament amb el picapedrer Alfons Juyol, realitza les escultures de la façana i de l’interior dels habitatges, entre les quals destaquen les dones amb atuells situades als baixos, i, també, el relleu al pis principal on es narra la història de “La dida del rei”.

Joan Carreras: Escultor i tallador. Per encàrrec de Gaspar Homar, va realitzar els models de les cares per als murals del menjador del pis principal, i va treballar en els mobles del saló.

Josep Pey i Farriol: Va col·laborar dibuixant alguns del plafons de marqueteria dissenyats per Gaspar Homar per decorar el menjador del pis principal.

Sebastià Junyent i Sans: Va ser, també, col·laborador de Gaspar Homar en el disseny del mobiliari.

Alfons Juyol i Bach: Escultor especialitzat en l’aplicació de l’escultura a l’arquitectura. A la Lleó i Morera, va realitzar les escultures de la façana que ens mostren els invents del segle XX (telèfon, gramòfon, electricitat i fotografia), els bustos i el templet que corona la façana.

Mario Maragliano i Navone: Mosaïcista italià resident a Barcelona. Va ser el responsable dels meravellosos mosaics dels terres a cadascun dels quatre pisos,  realitzats amb la tècnica tradicional dels mosaics romans (com es feien en les antigues domus) i al més pur estil venecià. També, dels mosaics de cada replà de l’escala.

Lluís Bru i Salelles: Mosaïcista i escenògraf. A la casa Lleó i Morera, va treballar els mosaics de l’escala i de la façana juntament amb Mario Maragliano.

Antoni Serra i Fiter: Ceramista i pintor. Va realitzar els caps i les mans que representen figures femenines amb la tècnica del trencadís en els plafons del menjador del pis principal.

Antoni Rigalt i Blanch:  Pintor, vitraller i dibuixant. Va ser el responsable de tots els vitralls de l’edifici. El més impactant serà el mural de la façana posterior de l’edifici, en què representa l’arbre de la vida, des del pis principal fins al quart.

Casa Escofet: Fàbrica d’Esplugues del Llobregat que fabricava mosaics hidràulics. Per a la casa Lleó i Morera, van realitzar tots els paviments hidràulics dels dormitoris.