Casa Lleó i Morera

FITXA TÈCNICA

  • Adreça: Passeig de Gràcia, 35.
  • Denominació: Casa Lleó i Morera.
  • Autor: Lluís Domènech i Montaner.
  • Època: 1902-1906.
  • Estil: Modernisme.
  • Ús original: Residencial.
  • Ús actual: Oficines de lloguer.
  • Rehabilitació: 2006-2008.

HISTÒRIA DE L’EDIFICI I DELS SEUS USOS

La inversió de la família Lleó Morera

Francesca Morera i Ortiz, va encarregar una reforma integral de l’edifici al gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner.

La casa Lleó i Morera no va ser una obra de nova construcció, sinó que va ser una reforma d’una casa anterior ja existent. A l’any 1902, la que era aleshores la seva propietària, Francesca Morera i Ortiz, va encarregar una reforma integral de l’edifici al gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. La reforma va durar fins als primers mesos del 1906.

La casa existent, abans de la intervenció de Domènech i Montaner, era coneguda com a casa Rocamora, propietat del matrimoni Joan Mumbrú i Bordas i Lluïsa Sagristà i Figueres, que, al 1864, compren un solar a la Sociedad de Fomento del Ensanche, en plena urbanització del nou Eixample, i hi encarregaran al mestre d’obres Joaquim Sitjas la construcció d’una casa. Aquesta es componia d’un semisoterrani, un pis baix i dos pisos alts. Uns anys més tard, al 1884, els fills sol·licitaran permís a l’Ajuntament per aixecar un pis més i construir galeries a la façana posterior de l’edifici.

Al 1894 els germans Mumbrú i Sitjà vendran l’edifici a Antoni Morera i Busó per un import de 285.000 pessetes. Antoni Morera, que vivia a Sant Gervasi, era fill d’una família de Sant Feliu de Guíxols que, a la primera meitat del segle XIX, va emigrar a Puerto Rico, on visqueren, durant anys, dedicats al comerç de la canya de sucre. Podríem dir que es tracta d’una família d’indians que tornaran a Catalunya enriquits i s’establiran a Barcelona, on invertiran part de la seva fortuna en la compra de l’edifici del passeig de Gràcia, cantonada amb Consell de Cent.

Antoni Morera va morir viudo i sense descendència l’any 1901, deixant un llegat a la seva neboda, Francesca Morera i Ortiz, que, des d’aquest moment, esdevé la propietària de l’edifici del passeig de Gràcia. Serà ella la promotora de la reforma duta a terme per Domènech i Montaner, en què va donar llibertat absoluta a l’arquitecte perquè transformés radicalment tant la façana com l’interior dels habitatges amb aquell nou estil que començava a fer furor a l’Eixample, el modernisme. 

La mort sobtada de Francesca Morera el 10 desembre del 1904 farà que l’obra l’hagi de continuar el seu fill, el doctor Albert Lleó i Morera, que confiarà plenament en l’arquitecte, i, juntament amb aquest, decidirà la decoració de tots i cadascun dels pisos amb la intenció de viure ell, la seva esposa Olinta Puiguriguer i els dos fills, Albert i Francesca Lleó Puiguriguer, al pis principal, i de destinar la resta de pisos per llogar.

Aquesta és la raó per la qual l’edifici es coneix, encara avui dia, amb el nom de casa Lleó i Morera (els cognoms del fill), i no amb els cognoms de la mare, Morera i Ortiz, que, malauradament, no va poder veure finalitzades les obres ni va poder viure mai al pis principal com a ella li hauria agradat.

La reforma de l’edifici i la nova decoració de tots els interiors va acabar a finals del 1905, ja que, el 6 de febrer del 1906, Albert Lleó i Morera sol·licita a l’Ajuntament de Barcelona el permís per llogar-ne els pisos.

Aquesta reforma i, molt especialment, la decoració explosiva de la façana amb relleus escultòrics, ceràmica i forja li va valdre a Domènech i Montaner el premi al millor edifici a l’any 1906, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona. 

L’edifici passa per diferents propietaris

La família Lleó i Morera en conservés la propietat durant tres generacions.

La casa Lleó i Morera va romandre en mans de la família Lleó i Puiguriguer fins l’any 1943, quan la vídua del doctor i els seus dos fills decideixen vendre l'edifici a la companyia asseguradora Sociedad Mercantil Bilbao per un import de tres milions de pessetes.

40 anys més tard, la casa va passar a mans de la Mutualidad General de Previsión Social de la Abogacía de Madrid,abans de ser venuda al Grup Planeta.

El fet que la família Lleó i Morera en conservés la propietat durant tres generacions va afavorir el manteniment dels tretsmés distintius a l’interior de l'edifici, com ara els delicats elements ornamentals, desenvolupats pels mestres i artesans en els més diversos materials.

Però, seguint els preceptes austers del noucentisme, que no suportava l’estil modernista, diversos elements de la casa Lleó i Morera van patir mutilacions o van ser destruïts radicalment. Aquest darrer és el cas de les escultures d'Eusebi Arnau, algunes de les quals Salvador Dalí va adquirir per decorar el pati del seu Teatre-Museu de Figueres.

Al terrat de l'edifici, es troba el templet, una cúpula sostinguda per un conjunt de columnes i que no desenvolupa cap funció en concret. L'any 1937, en plena Guerra Civil, va ser usat com a niu de metralladores i va rebre els impactes d'un foc creuat que va obligar a la seva reconstrucció posterior.

El canvi d’usos dels pisos i del local comercial

El local comercial a l’entresòl de l’edifici va ser llogat al famós fotògraf Pau Audouard Deglaire, conegut com el fotògraf de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Com ja hem dit, la família Lleó Puiguriguer va viure al pis principal fins l’any 1943. La resta de pisos eren habitatges de lloguer.

El local comercial a l’entresòl de l’edifici va ser llogat al famós fotògraf Pau Audouard Deglaire, conegut com el fotògraf de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, i que tindrà a l’entresòl el seu magnífic estudi fotogràfic del 1905 al 1910.

L’entresòl mantenia la mateixa distribució que els pisos superiors de l’immoble: una entrada per l’escala de veïns i dos salons que donaven al passeig de Gràcia, separats per un escalfapanxes. No obstant, l’estudi també comptava amb una entrada pròpia des del Passeig de Gràcia. Així, doncs, l’estudi estava format per l’entresòl, uns semisoterranis i una sala de magatzem posterior, amb un vestíbul d’entrada, una àmplia sala d’espera que donava al passeig de Gràcia, una galeria on es feien els retrats, i el despatx gabinet.

La decoració de l’interior va seguir les mateixes directrius estètiques establertes a la resta de l’edifici, sota la direcció artística de Domènech i Montaner, amb l’ajuda d’Adrià Gual (dramaturg, escenògraf i director teatral). El mobiliari va anar a càrrec de la Casa Busquets (Audouard, a més de ser amic dels Busquets, era el seu fotògraf oficial). Les escultures eren d’Eusebi Arnau.

El projecte decoratiu del nou estudi de retrats d’Audouard va representar tot un manifest sobre la integració de la fotografia en el modernisme, fet pel qual va ser reconegut amb el segon accèssit del Concurs Anual d’Edificis i d’Establiments Urbans el 1905, en què la casa Lleó i Morera va obtenir el primer premi.

Després de ser la seu del Cercle Artístic durant uns anys, sabem que, el 1943, el local és llogat per l’empresa de comerç d’articles de pell Loewe. El seu propietari, Pau Loewe, demanarà el permís per fer una reforma dels baixos de la casa. L’arquitecte que va dur a terme la reforma va ser Ramon Duran i Reynals, que hi va seguir els preceptes estilístics d’eliminació de tots els elements modernistes en favor del simplisme. La història de destrucció dels baixos ha estat durament criticada fins a l’actualitat. 

Un procés de rehabilitació meticulós dut a terme pel Grup Núñez i Navarro

El parquet i els mosaics dels pisos van haver de ser restaurats per especialistes llicenciats en Belles Arts

El 2005, Núñez i Navarro compra l’edifici al Grup Planeta i hi inicia un període d’obres de restauració que durarà dos anys. Un equip de la companyia n’elabora el pla de reforma i conservació, basat en un estudi artístic acurat de la finca, una anàlisi estructural interior i un examen cromàtic de la façana.

En aquest període, les actuacions es van centrar, principalment, en la façana i el pati posterior i en les plantes interiors, tant als espais comuns com als despatxos.

La façana posterior

La façana posterior destaca per la seva bellesa i el seu gran valor ornamental, circumstància que en va condicionar la tasca de rehabilitació: es va recuperar planta per planta, posant cura especial a conservar-ne els vitralls; tots ells, d'una qualitat artística fora del comú.

El pati posterior

El projecte de rehabilitació i millora del pati posterior s’ha dut a terme recentment. Un cop es va finalitzar la recuperació de l'esgrafiat de l'envà pluvial, amb la imatge de la morera que simbolitza el nom de la família, s’ha recuperat el terra i s’ha restaurat la caseta que antigament ocupava el safareig de la casa i que actualment compleix la funció de magatzem.

Els espais i els serveis comuns

Els serveis i els espais comuns (l'escala, la planta baixa i els vestíbuls de les diferents plantes de l'edifici) es trobaven en bon estat, de manera que les tasques de restauració només es centraren en la reparació dels mosaics deteriorats; principalment, dels espais d'accés a les plantes.

L'interior

L'interior és l'espai en què més s’hagué d’actuar. El parquet i els mosaics dels pisos van haver de ser restaurats per especialistes llicenciats en Belles Arts. Igualment, els banys es van reformar de manera integral, incloent-hi els mosaics que els decoren i que mostraven danys diversos derivats del pas del temps.

Cal dir que també es va recuperar una bona part de l'ebenisteria i que es va substituir la fusta de les finestres més deteriorades, tant per la part de l'interior de l'edifici com per l'exterior.

De les cinc plantes que conformen la finca, la tercera, l'àtic i l'entresòl són les que es trobaven en pitjor estat de conservació, i, evidentment, les que van requerir una tasca de millora més intensa i acurada.

El principal

L'entresòl de l'edifici era la zona principal que va ocupar la família Lleó i Morera mentre va residir-hi. Per adequar l'espai a nous usos, Núñez i Navarro va elaborar un estudi exhaustiu de les tasques que s'hi havien de realitzar, i de les necessitats d'il·luminació i so, decoració i seguretat, d'acord amb les característiques pròpies de la finca. A més, l'empresa també es va cuidar de supervisar la restauració dels elements més representatius, com són el parquet, la vitralleria, l'ebenisteria o la pintura.

Es va determinar il·luminar cada sala en funció del material de revestiment de cada paret (pintura plàstica, esgrafies amb marbre, guix, ceràmica). Paral·lelament, es va acordar practicar les perforacions permeses per a la instal·lació amb la finalitat de conservar els esgrafiats i les parets originals d'algunes cambres.

Pel que fa a la instal·lació elèctrica, el cablejat actual és a la vista, connectat als mecanismes de la xarxa elèctrica original. La il·luminació s'articula a través de làmpades de peu, làmpades penjades en punts d'ancoratge ja existents, i lluminàries de làmpades situades en cables de tensió collats a la paret.

El 2007, Núñez i Navarro destinarà l’edifici a lloguer d’oficines.